“Paràsits”: Quan la frontera entre classes es fa subterrània

Quan es va estrenar Paràsits (Gisaengchung, 2019), dirigida per Bong Joon-ho, poques persones haurien imaginat que una sàtira social sud-coreana arribaria a guanyar la Palma d’Or i l’Oscar a millor pel·lícula. Però Paràsits no només trenca barreres culturals i lingüístiques: també perfora, literalment, les parets que separen una classe social d’una altra, amb un humor negre tan afilat com incòmode.

La família Kim viu en un semisoterrani, sobrevisquent amb feines ocasionals i robant Wi-Fi al veí. Tot canvia quan el fill gran aconsegueix una feina com a professor d’anglès per a la filla de la rica família Park. A partir d’aquí, els Kim, hàbils i enginyosos, van infiltrant-se a la casa luxosa dels Park com a treballadors, aprofitant la innocència i superficialitat dels seus amos. Però el que comença com una comèdia negra d’estafes domèstiques, ràpidament es transforma en un thriller carregat de tensió, revelacions i sang.

Paràsits no només ens mostra la desigualtat, la dissecciona. Les escales —verticals i socials— són omnipresents: pujar vol dir riquesa i control; baixar, pobresa i invisibilitat. Els Kim viuen sota terra; els Park, dalt d’un turó. Fins i tot les escenes de pluja revelen qui té sostre real i qui no. Quan la ciutat s’inunda, els Park gaudeixen de l’aire fresc, mentre els Kim neden literalment en aigües residuals.

Una de les grans virtuts de Paràsits és evitar el maniqueisme. Els Park no són malvats, però viuen desconnectats de la realitat. Els Kim no són innocents, però tampoc monstres. El que hi ha és un sistema que fa que tots, d’una manera o altra, acabin sent paràsits d’algú. La pregunta és: qui parasita a qui?

El film canvia de pell diverses vegades: comença com una comèdia, flirteja amb el drama social i acaba en thriller gairebé de terror. Bong Joon-ho controla aquests canvis amb una precisió quirúrgica, sense perdre ni ritme ni coherència. La posada en escena, la fotografia i el muntatge reforcen el missatge: el que veiem a simple vista mai és tota la història.

Paràsits no és només una crítica a la desigualtat. És una denúncia visual, emocional i estructural de com vivim tancats en bombolles que semblen indestructibles... fins que exploten. És un retrat del món modern disfressat de conte fosc. I, potser, la seva pregunta més incòmoda és aquesta: si tinguéssim l'oportunitat de viure com els Park, actuaríem molt diferent dels Kim?