500 dies amb la Summer: un viatge fora de les convencions romàntiques

 “500 Days of Summer” (2009), dirigida per Marc Webb, és molt més que una comèdia romàntica convencional. Amb un estil visual fresc i una narració no lineal, ens convida a reexaminar l’amor, l’esperança i les decepcions que el cor humà és capaç de suportar. En aquesta entrada, t’acompanyo a descobrir per què la història de Tom i Summer s’ha convertit en un petit clàssic indie amb pedagogia sentimental.

Tom Hansen (Joseph Gordon-Levitt) és un jove enamorat de l’amor. Quan coneix Summer Finn (Zooey Deschanel), la nova assistent del seu cap, conflueixen dues ànimes que creuen dominar el joc de l’amor. El film segueix els 500 dies posteriors al seu primer encontre, però no de manera cronològica. Veiem salts endavant i enrere que ens fan reviure els millors moments (i els pitjors) de la seva relació, fins a la inevitable conclusió.

Una de les grans virtuts de 500 Days of Summer és la seva estructura narrativa trencada, que ens mostra la relació entre Tom i Summer com un trencaclosques emocional. Els salts constants entre passat i present, sovint agrupats en fragments de cinc dies, reflecteixen com la memòria i l’idealització poden desfigurar la realitat. La pel·lícula juga amb aquesta tensió, contrastant allò que Tom recorda amb el que realment va passar. L’estètica acompanya aquest relat emocional: tons càlids en els bons moments, colors freds en els dolents, i una banda sonora indie que actua com a narrador invisible. Els personatges, lluny dels tòpics romàntics, també tenen capes: Tom no és un heroi, sinó algú atrapat en la seva pròpia fantasia; i Summer no és una musa màgica, sinó una dona lliure que no busca el que ell espera. El film parla de l’amor com una experiència subjectiva, on la realitat i la idealització xoquen, i on l’autoconeixement arriba a través del desencant. Lluny de la típica comèdia romàntica, 500 Days ens mostra que estimar no és entendre l’altre, sinó entendre’s a un mateix.

“500 Days of Summer” és una lliçó de cinèma romàntic contemporani que trenca amb fórmules massives i ens mostra la fragilitat de l’esperança amorosa. La seva estructura “fora de pla” i els personatges profunds ens recorden que, en l’amor, sovint reculem tant com avancem. Si encara no l’has vist —o la vols reviure—, prepara’t per un relat que et farà riure, plorar i, sobretot, reflexionar.