“Paràsits”: Quan la frontera entre classes es fa subterrània

Quan es va estrenar Paràsits (Gisaengchung, 2019), dirigida per Bong Joon-ho, poques persones haurien imaginat que una sàtira social sud-coreana arribaria a guanyar la Palma d’Or i l’Oscar a millor pel·lícula. Però Paràsits no només trenca barreres culturals i lingüístiques: també perfora, literalment, les parets que separen una classe social d’una altra, amb un humor negre tan afilat com incòmode.

La família Kim viu en un semisoterrani, sobrevisquent amb feines ocasionals i robant Wi-Fi al veí. Tot canvia quan el fill gran aconsegueix una feina com a professor d’anglès per a la filla de la rica família Park. A partir d’aquí, els Kim, hàbils i enginyosos, van infiltrant-se a la casa luxosa dels Park com a treballadors, aprofitant la innocència i superficialitat dels seus amos. Però el que comença com una comèdia negra d’estafes domèstiques, ràpidament es transforma en un thriller carregat de tensió, revelacions i sang.

Paràsits no només ens mostra la desigualtat, la dissecciona. Les escales —verticals i socials— són omnipresents: pujar vol dir riquesa i control; baixar, pobresa i invisibilitat. Els Kim viuen sota terra; els Park, dalt d’un turó. Fins i tot les escenes de pluja revelen qui té sostre real i qui no. Quan la ciutat s’inunda, els Park gaudeixen de l’aire fresc, mentre els Kim neden literalment en aigües residuals.

Una de les grans virtuts de Paràsits és evitar el maniqueisme. Els Park no són malvats, però viuen desconnectats de la realitat. Els Kim no són innocents, però tampoc monstres. El que hi ha és un sistema que fa que tots, d’una manera o altra, acabin sent paràsits d’algú. La pregunta és: qui parasita a qui?

El film canvia de pell diverses vegades: comença com una comèdia, flirteja amb el drama social i acaba en thriller gairebé de terror. Bong Joon-ho controla aquests canvis amb una precisió quirúrgica, sense perdre ni ritme ni coherència. La posada en escena, la fotografia i el muntatge reforcen el missatge: el que veiem a simple vista mai és tota la història.

Paràsits no és només una crítica a la desigualtat. És una denúncia visual, emocional i estructural de com vivim tancats en bombolles que semblen indestructibles... fins que exploten. És un retrat del món modern disfressat de conte fosc. I, potser, la seva pregunta més incòmoda és aquesta: si tinguéssim l'oportunitat de viure com els Park, actuaríem molt diferent dels Kim?

500 dies amb la Summer: un viatge fora de les convencions romàntiques

 “500 Days of Summer” (2009), dirigida per Marc Webb, és molt més que una comèdia romàntica convencional. Amb un estil visual fresc i una narració no lineal, ens convida a reexaminar l’amor, l’esperança i les decepcions que el cor humà és capaç de suportar. En aquesta entrada, t’acompanyo a descobrir per què la història de Tom i Summer s’ha convertit en un petit clàssic indie amb pedagogia sentimental.

Tom Hansen (Joseph Gordon-Levitt) és un jove enamorat de l’amor. Quan coneix Summer Finn (Zooey Deschanel), la nova assistent del seu cap, conflueixen dues ànimes que creuen dominar el joc de l’amor. El film segueix els 500 dies posteriors al seu primer encontre, però no de manera cronològica. Veiem salts endavant i enrere que ens fan reviure els millors moments (i els pitjors) de la seva relació, fins a la inevitable conclusió.

Una de les grans virtuts de 500 Days of Summer és la seva estructura narrativa trencada, que ens mostra la relació entre Tom i Summer com un trencaclosques emocional. Els salts constants entre passat i present, sovint agrupats en fragments de cinc dies, reflecteixen com la memòria i l’idealització poden desfigurar la realitat. La pel·lícula juga amb aquesta tensió, contrastant allò que Tom recorda amb el que realment va passar. L’estètica acompanya aquest relat emocional: tons càlids en els bons moments, colors freds en els dolents, i una banda sonora indie que actua com a narrador invisible. Els personatges, lluny dels tòpics romàntics, també tenen capes: Tom no és un heroi, sinó algú atrapat en la seva pròpia fantasia; i Summer no és una musa màgica, sinó una dona lliure que no busca el que ell espera. El film parla de l’amor com una experiència subjectiva, on la realitat i la idealització xoquen, i on l’autoconeixement arriba a través del desencant. Lluny de la típica comèdia romàntica, 500 Days ens mostra que estimar no és entendre l’altre, sinó entendre’s a un mateix.

“500 Days of Summer” és una lliçó de cinèma romàntic contemporani que trenca amb fórmules massives i ens mostra la fragilitat de l’esperança amorosa. La seva estructura “fora de pla” i els personatges profunds ens recorden que, en l’amor, sovint reculem tant com avancem. Si encara no l’has vist —o la vols reviure—, prepara’t per un relat que et farà riure, plorar i, sobretot, reflexionar.